dilluns, 19 de desembre de 2011

ODA A PEP GUARDIOLA







Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!
Per tu,
la catifa de gespa arranada
es torna un univers de planetes que giren
al teu voltant.
Tu t’alces i renilles
i amb ulls punyents escrutes
l’horitzó bramador.
Sacseges la crinera
del teu dorsal, l’espinada
s’arqueja, mous les cames esveltes i fràgils
i amb braços oberts
debanes la madeixa invisible del joc.
Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!


Salut, fill de la gràcia
i del vent!
Aranya cerebral
que controles els fils
elèctrics de la tarda.
Teixeixes les jugades,
del teixit en fas veles que s’inflen
i en sostens l’entramat.
La gespa es fa mar blava de somnis.
Llavors, mentre llisca la quilla,
tu vigiles de lluny i ets a prop.
Arbre central, pal major
i, alhora, el dofí ensabonat
que segueix el vaixell per les ones.
Salut, fill de la gràcia
i del vent!


Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte
de torres de victòria!
Tu enderroques ruïnes antigues,
traces els fonaments de l’edifici nou.
Excaves amb els ulls
negres de voluntat
un feix de rases fèrtils
i, amb el compàs del braços,
amides, i estableixes el pilar poderós
d’on sorgiran els nervis de la màgia.
I si el llapis d’un dit diu: "aquí",
és aquí on la dansa comença,
sota la volta esplèndida
que has bastit paral·lela del cel.
Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte!


Salut, oh pagès radical!
Llaurador impenitent, arada, espiga,
tany vigorós que t’has alçat i granes,
feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria.
Tu que cobres la glòria
que has donat al company
amb un petó a la galta!
Dius: "aquí". I és aquí.
I entre els pèls de la cara
neix una rosa mascle.
I riuen entendrides les mares catalanes.
Salut, fill etern,
adolescent perpetu de carona barbada!


Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!
Salut, cadell suat,
soldat enjogassat
i subtil estrateg de les batalles!
Tu, l’heroi del present,
per més que els segles passin,
no passaràs amb ells.
Romandràs, quan tu i jo siguem cendra,
vivent en la llegenda de la fama
i en aquesta corona modesta que ara treno,
amb vers balbucejant,
per no entorpir l’esclat meravellós
dels versos certs de les teves passades.
Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!


Narcís Comadira

dilluns, 22 d’agost de 2011

HOMENATGE A ENRIC VALOR, 1911-2011


               


                                        



   

                                    
ENRIC VALOR: EL VALOR DE LES PARAULES


L'exposició "Enric Valor, el valor de les paraules", organitzada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua amb el suport de l'Obra Social de la CAM, commemorà aquesta passada primavera el centenari de l'escriptor de Castalla i fou una ocasió única per tal de conèixer millor aquest home tan pròxim a tots els alacantins.

Enric Valor va nàixer a Castalla el 1911. Va aconseguir el títol de Mestre Mercantil per l’Escola de Comerç d’Alacant per a després dedicar-se durant un temps a la fabricació de calcer.

Sobre la seua tasca literària, destaquem que va conrear tant la rondalla com la novel·la. “Vaig començar a escriure per l’amor a la literatura. L’amor a la narrativa i especialment a les novel·les”, li va dir a Rosa Serrano en una entrevista. La seua primera novel·la és L’ambició d’Aleix. A més, es tracta de la primera novel·la valenciana escrita després de la guerra. L’argument és el prototípic de la novel·la vuitcentista: la relació entre una dona casada i un jove. Tanta significació té l’espai, l’Aitana, que va afirmar E. Valor: “L’Aitana és el primer personatge de la novel·la”. De fet, podem parlar tant d’aquesta novel·la com de La idea de l’emigrant, de “novel·les d’Aitana” (Espinós 1997). És amb aquesta primera novel·la, L’ambició de l’Aleix, on comença, i es mantindrà en les darreres novel·les seues, la importància del paisatge. 

Sobre la segona novel·la, La idea de l’emigrant, és la narrativa on de forma més clara apareixen les restes de la literatura popular amb, per exemple, l’exactitud geogràfica. Aquest realisme descriptiu també caracteritza l’agricultura i la flora. 

Per acabar amb la narrativa, comentem l’anomenat “Cicle de Cassana” amb les novel·les Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó. Amb aquest cicle, Enric Valor aconsegueix fer literatura del seu temps com ell només sabia fer-ne. Són a les dues últimes novel·les del cicle on es plasma amb realisme dades autobiogràfiques, des de la seua infància fins a la seua maduresa.

Sobre la seua tasca com a gramàtic, subratllem que va participar en la composició del Diccionari català-valencià-balear, aportant el lèxic propi del valencià meridional. També va escriure Millorem el llenguatge, Curs de llengua valenciana i Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, obres que tenen la finalitat de fixar gramaticalment la llengua.

Finalment, i tal i com mostren les fotografies, l’exposició sobre Enric Valor va mostrar-nos les seues pertinences i documents oficials: l’acta de naixement, els seus diplomes, la gavardina, el barret, el bastó, la màquina d’escriure … El que va fer aquest home, simplement pel seu amor a la literatura i a la nostra llengua, i gràcies al seu talent, arriscant la llibertat i la vida, és tot un acte de valentia que es mereix els nostres més entusiàstics respecte i admiració.




    

divendres, 24 de juny de 2011

VISCA ALACANT! VISCA ALACANT! VISCA ALACANT!...... FELIÇ SANT JOAN 2011






HIMNE D'ALACANT



[TORNADA]

Som fills del Poble, que té les xiques
com les palmeres, que hi ha junt al mar.
Són molt airoses, molt reboniques
i fan quan volen, riure i plorar.
És la millor terra del món,
i així el poeta li ho va dir.
Des del Passeig del Malecó
no hi ha qui hi puga competir.
I des del Matxo del Castell
mires i dius "Quin encant !"
No és este ja el poble vell.
Que és un altre Alacant.
Visca Alacant ! Visca Alacant !
Visca Alacant ! Visca Alacant !

[SOLO DE TENOR]

"De la mar a la vora
remorosa i resplendent
està la terra adorada
que canta, que canta el meu accent"
Fresques brises marineres
que calmen l'ardor del sol
fan cimbrejar les palmeres
que al cel prenen vol.
Sempre en el cor
al cor constant serà la pàtria
"l'ídol amorós"
i l'aire del meu cant
repetirà venturós
el crit "Visca Alacant, Visca Alacant !"

[TORNADA]






HIMNE DE LES FOGUERES DE SANT JOAN



Ja s'alcen les flames camí del cel
i ronquen les traques al seu content
com si foren estrelles del firmament
esclaten les bombes formant dosser.
És la Festa del Foc la més radiant
nascuda del poble que sap gaudir
decidits volem tots sense dubtar
fer d'Alacant una ciutat triomfant.
La nit de Sant Joan
quan es tiren trons i trons
d'eixos ben grossos i bons
des de les dotze endavant.
I se pinta el cel de roig
quan li ronda una fadrina
"té que dur-li" si és galant
la seua coca amb tonyina.
 Tres pardalets i una "moneta"
d'eixos que van en bicicleta
xiquets ploreu que pardalets tindreu.
Veniu xiquets i cantem
la "fermosura" d'Alacant,
la que ja és com tots sabem
la millor terra del Món.

[TORNADA]

En la mar mansa i lluentosa
 que "abaniquen" les palmeres
i a la llum de les Fogueres
que és la Festa més "fermosa".
I en un singular encant
diu el vent: Visca Alacant !
Visca Alacant ! Visca Alacant !

[TORNADA]






En homenatge a la nostra ciutat, mostrem les col·laboracions d'aquells que havíeu volgut mostrar-nos i parlar-nos d'alguns dels seus llocs més senyers... com ara el castell de Santa Bàrbara o la font de la plaça dels Estels.






El castell de Santa Bàrbara es troba en la part més alta de la muntanya del Benacantil, una mola rocosa de 166 metres d'altitud que, com sabem, és al bell mig de la ciutat d'Alacant. Aquest castell és gran però està un poc derruït, ja que té molts anys. Va ser construït a finals del segle XIV. Durant la guerra civil espanyola va servir per a recloure en un primer moment els presoners afins al bàndol rebel i, posteriorment, els presoners afins a la Segona República, la majoria procedents del port d'Alacant i del camp de concentració dels Ametlers. Encara avui podem apreciar les marques i gravats d'aquells presoners, com els d'altres allí també tancats en altres èpoques, en algunes zones del castell. Avui dia és un museu públic, on pot anar tothom, s'hi fan obres teatrals, a les quals jo mateixa he assistit, i he de dir que és un castell que, a més de molt vell, és molt bonic.

Malena Marino




El castell de Santa Bàrbara s'alça sobre el mont Benacantil, mola rocosa costanera que li confereix un enorme valor estratègic per tal com des d'allí s'albira tota la badia d'Alacant i els seus voltants terrestres. En els vessants d'aquesta roca, anomenada Banu-l-Qatil pel geògraf musulmà Al-Idrisi (segle XII), s'han trobat restes arqueològiques de l'edat del bronze, ibèriques i de l'època romana, si bé l'origen de la fortalesa actual data de finals del segle IX, durant la dominació musulmana. El 4 de desembre de l'any 1248, dia de Santa Bàrbara, i d'aquí el nom, l'infant Alfons de Castella, futur rei Alfons X el Savi, va ocupar aquesta plaça. En l'any 1296 Jaume II prengué possessió del castell per a la Corona d'Aragó i n'ordenà la remodelació. Gairebé un segle després, Pere IV el Cerimoniós va manar rectificar el recinte i al començament del segle XVI el rei Carles I n'ordenà la fortificació. Fins al regnat de Felip II no es produïx la gran reforma del castell, amb la construcció de les dependències que en la seva majoria avui contemplem. Les obres van durar des del 1562 al 1580, segons projectes de Juan Bautista Antonelli i Jorge Palearo. Els bombardejos que va sofrir Alacant en l'any 1691 per l'esquadra francesa i les accions bèl·liques portades a terme contra el castell durant el període 1706-1709, durant la guerra de Successió, que va estar en poder dels anglesos, van afectar greument tot el recinte, que va sofrir l'última acció militar en 1873, quan la fragata cuirassada Numancia, en mans de rebels cantonalistes de Cartagena, va llançar els seus projectils sobre la població i el seu castell, que seria desartillat vint anys després.
El castell es divideix en tres recintes ben diferenciats. El primer d'ells és el més alt, conegut com «la torreta», en trobar-se en ell la vella torre de l'homenatge, i té els vestigis més antics de tota la fortalesa, uns basaments dels segles XI al XIII. En aquest recinte contemplem, entre uns altres, l'anomenat baluard dels Anglesos, així com altres dependències: el parc d'Enginyers, la sala noble, que a més a més fou hospital, la casa del Governador, etc. L'esplanada més elevada és coneguda com «Mascle del Castell» i en ella va estar l'antic alcàsser. El recinte intermedi correspon a les dependències més importants concloses en 1580: saló Felip II, antic cos de la tropa enfront de l'ampli pati d'armes, a les esquenes de les quals es troben les ruïnes de l'ermita de Santa Bàrbara, el cos de guàrdia, el baluard de la Reina, etc. Del segle XVIII data el recinte inferior, que fa actualment les funcions d'aparcament i en el qual se situa el monument a l'il·lustre militar alacantí Félix Berenguer de Marquina, que fou capità general de Filipines i virrei de Nou Mèxic. El gran escut en marbre blanc (segle XVIII) que hi ha sobre la porta d'accés al segon recinte es trobava en el Reial Consulat del Mar, edifici destruït per una explosió.
Fins a l'any 1963, que va ser obert al públic, va estar en una situació d'abandó. Fou en aquest any quan es van inaugurar els dos ascensors que fan un recorregut per dintre de la muntanya, de 142,70 metres verticals, als quals s'accedeix per un túnel de 204,83 metres de longitud que neix en l'avinguda de Jovellanos, enfront de la platja del Postiguet. Està sota la protecció de la declaració genèrica del Decret de 22 d'abril de 1949 i de la Llei 16/1985 sobre el patrimoni històric espanyol i, en l'actualitat, algunes zones del castell estan sent restaurades. La imatge de la muntanya des de la platja s'assembla a una cara, cosa per la qual rep el nom de «la cara del moro», que constitueix, potser, la icona més important de la ciutat d'Alacant.

Penélope Pasero




La plaça dels Estels és la més emblemàtica de la ciutat d'Alacant. Posseeix en el centre una font monumental construïda el 1930 per l'escultor alacantí Daniel Bañuls. Fins el 1934 va rebre el nom de plaça de la Independència, per a passar a anomenar-se plaça Catalunya, nom que va mantindre fins el 1939, en què se li canvià el nom novament, ara per tal d'honorar una estrofa de l'himne feixista espanyol Cara al Sol, que feia referència als "luceros". A principis dels anys 50 esta plaça era un lloc molt concorregut i de reunió en la ciutat, en especial en les nits d'estiu, quan la font oferia un espectacle gratuït de jocs lluminosos d'aigua. Actualment és lloc de celebracions dels aficionats de l'Hèrcules Club de Futbol, i és allí on després d'un ascens de categoria acudeixen en massa a banyar-se i disfrutar les victòries del seu equip.
La font dels Estels, o dels Cavalls, com la denominem col·loquialment en valencià, és un monument artístic d'estil expressionista autòcton, que s'inspira en la naturalesa i en els quatre estels errants que brillen en el cel estrelat. En la part baixa del conjunt d'escultures que formen el monument destaquen els quatre cavalls, que en un primer moment varen ser modelatges en fang fets per les mans de Daniel Bañuls, fins que després se'n van fer els motlles i es van replicar els quatre cavalls iguals en formigó blanc. El cavall, que es repetix en les quatre representacions amb els estels marcats en els seus polsos, té un ric contingut simbòlic que expressa les forces brutes de la naturalesa en les seues diferents versions i les quatre estacions de l'any, que al seu torn simbolitzen la connexió del món celest i el terrestre. El cavall, no ho oblidem, és símbol d'abundància, de força dinàmica i generosa, la imatge del qual era considerada com una divinitat de les aigües, perquè en l'antiguitat es creia que el cavall tenia el do de fer brollar l'aigua amb el colp dels seus cascos, tal com es pot apreciar en la representació d'esta font. El cavall Pegàs, colpejant amb els seus cascos, fa brollar la font Hippocrene (font del Cavall) a prop del bosc sagrat de les muses, on es reuneixen per a cantar, ballar i inspirar els artistes... I és que el so de l'aigua en les fonts n'afavoria la inspiració.

Marta Menéndez





dijous, 23 de juny de 2011

FEM ENDEVINALLES

Les solucions llegiu-les de dreta a esquerra



Tinc llum però no sóc un llum,
sóc gran però no sóc un sol,
tinc colors però no sóc un dibuix.
Qui sóc?

(rosivelet le) Luís Rubia




Puc ser gran, o xicotet,
normalment tinc ratlles i sóc de molt colors.
Puc nadar i visc en els rius i en alta mar.

(xiep le) Malena Marino


 


Amb el teu em pots veure
 i sense el meu no ets res.
 Qui sóc?

(llu'l) Penélope Passero




Si dius el meu nom es trenca.
Qui sóc?

(icnelis le) Yara Hawai




No són flors però tenen planta i olors.
Qui són?

(suep sle) Miguel Fourcade



dimecres, 22 de juny de 2011

SANT JORDI, amb retard, però a cavall i ben trempat

Ja hem passat el 23 d'abril però cal recordar com, en tornar a classe després de les vacances de Pasqua, rememoràvem un fita important en el calendari com era St. Jordi, patró de cavallers, i de princeses, i de roses, i de llibres, i de moltes coses que tenen a veure amb les nostres cultura i manera de ser. Sant Jordi és el patró de molts pobles d'Europa occidental i oriental, de Bulgària o Txèquia a Anglaterra o Portugal, passant per Catalunya o la ciutat d'Alcoi, sense anar més lluny, i havia de trobar el seu lloc en les nostres activitats del curs. Aquesta és la vostra contribució a la celebració d'aquesta festa de tots, St. Jordi, també Diada Mundial del Llibre.





La Diada de Sant Jordi al nostre país

Al llarg dels anys, St. Jordi s'ha consolidat com una festa tradicional en la qual els enamorats s'intercanvien una rosa -acompanyada moltes vegades d'una espiga de blat- i un llibre. És una festa popular i pacífica que exalta uns valors tan humans com són l'amor, la cultura i el patriotisme. Segons la tradició, en aquest obsequi s'ajunten tres característiques: una única flor, que simbolitza l'amor per part de l'enamorat, el color vermell de la rosa, que simbolitza la passió, i l'espiga de blat, que simbolitza la fecunditat. Per això és un dels millors obsequis per a regalar a una persona estimada en un dia tan especial com aquest. La celebració no pot ser més senzilla: el ritual consisteix a passejar, comprar una rosa, un llibre o les dues coses, per regalar a les persones estimades, familiars i amics. Encara que no és festiu, el dia de Sant Jordi s'omplen els carrers i les places convertint la jornada en una singular festa nacional que se celebra en un dia laborable, la qual cosa li confereix a aquesta diada unes característiques probablement úniques al món.

L'origen d'aquesta festa tan singular la trobem en una barreja de tradicions i costums d'èpoques diferents. No oblidem que entre els molts milers de màrtirs, Sant Jordi, l'heroi protector que va véncer el drac i va salvar la princesa, símbol de la victòria sobre el mal, va gaudir de molta veneració i popularitat universal durant els temps medievals. El fet de ser cavaller li donava categoria entre la gent d'armes. Això féu que l'elegiren patró de la cavalleria i de la noblesa als nostres territoris de la Corona d'Aragó. Per festivar el Sant, a Barcelona, la noblesa havia celebrat en el Born torneigs, justes i altres jocs d'armes, que havien revestit gran solemnitat i donaven a la festa un to senyorívol i aristocràtic, definitivament cavalleresc, on les dames eren obsequiades amb roses i flors. El costum que l'home regale una rosa a la dona es remunta, problablemente, al segle XV. Algunes versions fan coincidir açò amb la Fira de les Roses que tenia lloc a Barcelona durant aquells estius. El que sí que és cert és que a les dones que el 23 d'abril assistien a la missa oficiada en la capella de Sant Jordi en el Palau de la Generalitat catalana se'ls regalava una rosa.

Segles després, el costum d'obsequiar l'estimada amb una rosa es va anar estenent fins arribar a ésser, com ho és en l'actualitat, una festa típica celebrada principalment arreu de Catalunya però també en molts indrets del País Valencià. No podem oblidar, d'altra banda, el caire reivindicatiu de la nacionalitat i de la llengua i la cultura dels catalanoparlants que sempre ha pres la festa, i el seu símbol ha estat la senyera penjada en molts balcons i d'altres llocs visibles dels edificis dels pobles i ciutats. Avui en dia, en el nostre país, la figura de Sant Jordi es troba en molts àmbits: pintures, escultures gravats,...segells, monedes, banderes, vestits, brodats, rajoles, mobles, ceràmica, joies, miniatures... D'altra banda, pensem en persones que coneixem i se'n diuen amb aquest nom.







A la tradició mil·lenària de Sant Jordi se suma el fet que en 1995, la UNESCO va declarar el 23 d'abril com a Dia Mundial del llibre, data en la qual també es commemora la mort d'alguns grans escriptors, com ara Miguel de Cervantes, William Shakespeare i Josep Pla. En aquest dia es venen llibres pels carrers en grans parades organitzades. Molta gent aprofita aquest dia per a comprar un llibre i gaudir d'ell. És una forma d'animar la gent a llegir. A més, aquesta jornada és perfecta per llançar al mercat noves obres i molts autors l'aprofiten per a promocionar el seu últim llibre.

La llegenda de Sant Jordi i el drac és comuna a gairebé tot Europa, i molts països com Anglaterra, Portugal o Grècia, l'han agafat com a seva. A Catalunya, a la població de Montblanc, es va agafar amb més força i avui en dia es celebra la Setmana Medieval de Montblanc. En ella, al costat d'altres actes, es representa com el sant va matar el drac que tenia terroritzada la capital de la Conca de Barberà. En les antigues muralles de la ciutat hi ha un portal conegut com Portal de Sant Jordi, per on es diu que va sortir el cavaller després de matar la bèstia.


La llegenda de Montblanc

Segons la tradició, Montblanc estava sent terroritzada per un drac colossal que enverinava l'aire i les aigües amb el seu alè pudent alhora que causava estralls entre el bestiar. En la seua busca d'aliment, cada vegada s'aproximava més a les muralles, per la qual cosa els veïns, par tal de mantenir-lo apartat, començaren a oferir-li a menjar ovelles; quan les ovelles s'acabaren, seguiren amb els bous i després amb els cavalls, fins que no van tindre més remei que sacrificar els propis habitants. Els noms de tots es van introduir a l'interior d'una olla, també els del rei i de la seua filla, la princesa, i cada dia una mà innocent decidia qui moriria l'endemà de matí. Una vesprada la víctima triada fou la princesa i el rei, consternat, va plorar i suplicar els seus súbdits per la vida de la seua filla, però no li serví de res, ja que no era l'únic pare desconsolat. La princesa va eixir fora del recinte emmurallat i es va dirigir cap al seu trist destí. El drac avançava envers ella quan, d'entre la boira, sorgí un bell cavaller vestit de blanc sobre un cavall que va arremetre tot decidit contra la bèstia. L'animal, ferit, es va sotmetre al cavaller, nugat al cinturó de la princesa, qui va prendre de l'altre extrem el cinturó i, per a sorpresa dels pobladors de Montblanc, conduí el drac com si fos un gosset fins a les portes de la ciutat. Allí, a la vista de tots, el cavaller va rematar la bèstia amb un precís cop de llança. Hi ha qui diu que el drac s'hi va fondre i fou absorbit per la terra. D'altres afirmen que s'hi va formar un gran toll de sang i que en aquell mateix instant va créixer un roser, de les branques del qual van brollar roses roges. Jordi, o George, o Jorge, o Giorgios, que era com s'anomenava el cavaller, obsequià la princesa amb una d'aquelles roses, obrint així pas a una llegenda que s'escampà amb força per tot arreu i féu que aquell cavaller aconseguís fama i popularitat durant l'edat mitjana.






La vertadera història de Jordi 

Qui va ser Jordi abans de ser un sant? No se'n tenen dades històriques, solament referències en multitud de llibres, com ara el palimpsest Acta Sanctorum, del segle V, el Georgslied, del segle IX o els escrits de Iacopo da Varazze, bisbe de Gènova, concretament la Llegenda Àuria, del segle XIII. El nom de Jordi (del grec Georgios) és un mot que vol dir el qui treballa la terra, llaurador o pagès. Era el nom que li posaren al fill d'un oficial de l'exèrcit romà anomenat Geronci, originari de Capadòcia i destinat a Diòspolis, actual Lydda o Lod (Palestina) i d'una jove local, anomenada Policromia. A la mort del pare, Jordi va retornar amb la seva mare a Lydda, on va ser educat en la fe cristiana. En arribar a la majoria d'edat el jove ingressà en l'exèrcit romà, tot seguint els passos del seu pare. A causa del seu carisma, Jordi no va trigar a ascendir i, abans de complir els 30 anys, el destinaren a Nicomèdia com a tribú i guàrdia personal de l'emperador Dioclecià (284-305). En 303, l'emperador va emetre un edicte autoritzant la persecució dels cristians per tot l'Imperi i Jordi, que va rebre ordres de participar-hi, va confessar que ell també era cristià. Dioclecià va ordenar llavors la tortura del traïdor; l'encadenaren a una roda d'espases i posteriorment el decapitaren enfront de les muralles de Nicomèdia el 23 d'abril de 303. Una vegada mort, el cos de Jordi va ser enviat a Lydda perquè fos enterrat. Damunt la tomba, pocs anys després, Constantí I hi féu edificar una església en honor seu, seguint el consell d'Eusebi de Cesarea. Un segle després, el 494, Jordi fou santificat pel papa Glasic. La tradició comenta a més a més com l'esposa de l'emperador Dioclecià, Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà, es convertiren al cristianisme en veient l'exemple de Jordi, però poc després foren martiritzats.

El més important és que Sant Jordi va ser un màrtir, mot grec que significa testimoni, és a dir, la persona que compareix a declarar davant la justícia, el que ha vist o sentit, que compareix a certificar la identitat d'algú, l'exactitud d'una declaració...com diu el diccionari Pompeu Fabra. Quan en els primers segles després de Crist els seus seguidors es negaven a adorar com un Déu l'emperador romà, declaraven que l'únic Déu que podien adorar era Jesucrist. Aquest testimoniatge era castigat amb la pena de mort. Per això la paraula màrtir ben aviat es va aplicar a aquelles persones que havien donat la seva sang per causa de la seva fe en el Crist. Arran d'aquests màrtirs es redactaren cròniques que eren llegides en les reunions cristianes el dia de l'aniversari de la mort del màrtir, que de fet representava el dia del naixement, l'inici d'una vida eterna.  El dia de Sant Jordi commemora la seua mort el 23 d'abril de 303.

La seva popularitat a tota l'Europa medieval l'ha dut a ser un dels sants més venerats en les diferents creences cristianes i fins i tot un fenomen de sincretisme en les religions afroamericanes. Menció especial mereix el miracle a ell atribuït en la Llegenda Àuria, un compendi de vides de sants i màrtirs recollides pel monjo Iacopo da Varazze en el segle XIII, però se sap que ja era venerat quatre segles abans. Així, les llegendes parlen de com Jordi, un soldat romà, salva miraculosament una bella donzella líbia d'un sacrifici consistent en el lliurament com a ofrena a un drac, a què Jordi mata en clavar-li la seua llança; el drac comença a sagnar i de la seua sang brollarà una rosa.


Tomba de Sant Jordi a l'església de Sant Jordi de Lod (Israel)

dilluns, 20 de juny de 2011

COM ES DIVERTIEN

The Fun They Had / Com es divertien
d'Isaac Assimov

Un conte sobre la nostra escola vista des del futur.
Ara que comencen per a vosaltres les vacances d'estiu us proposem la lectura d'un conte d'Isaac Assimov en el qual la ficció ens presenta un tipus d'escola ben distinta de l'actual i com una xiqueta no gens diferent de les reals del segle XXI, l'alumna protagonista, imagina la vida a l'escola d'aquells alumnes arcaics, vosaltres, els seus predecessors del segle anterior.



Margie fins i tot ho havia anotat aquella nit al seu diari. En la pàgina del 17 de maig de l'any 2157 havia escrit: “Avui Tommy ha trobat un llibre de veritat!”.
Era un llibre molt antic. Una vegada, l'avi de Margie li va contar que, quan ell era petit, el seu avi li va explicar que hi va haver una època en què les històries s'imprimien en paper.
Anaven passant les pàgines, groguenques i arrugades, i era divertidíssim llegir paraules que es quedaven quietes en lloc de moure's com se suposa que havien de moure's, per una pantalla. I després, quan tornaven a la pàgina anterior, hi trobaven les mateixes paraules que quan l'havien llegida per primera vegada.

-Caram! -digué Tommy-. Quina manera de malgastar! Supose que quan ja has llegit el llibre, el llances. La nostra pantalla de televisió deu haver mostrat milions de llibres i encara en podrà mostrar molts més. Jo mai la llançaria.
-Ni jo tampoc la meua -féu Margie.
Tenia 11 anys i no havia vist tants telellibres com Tommy, que ja en tenia 13.
-On l'has trobat? -preguntà ella.
-A casa -contestà sense mirar, perquè estava enfeinat llegint-. A les golfes.
-De què tracta?
-De l'escola.
-De l'escola? -replicà Margie amb desdeny-. Què es pot escriure sobre l'escola? Odie l'escola.

Margie sempre havia odiat l'escola, però ara l'odiava més que mai. El mestre mecànic li havia estat fent exàmens de geografia l'un darrere de l'altre i cada vegada els resultats eren pitjors, fins que sa mare, tot movent el cap amb gest de disgust i amb tristesa, va avisar l'inspector de la zona.
Era un home grassonet i menut, tenia el rostre rubicund i portava una caixa plena de ferramenta amb esferes i cables. Va fer un somriure a Margie, li va donar una poma, i després va desmuntar el mestre. Margie tenia l'esperança que no sabera tornar-lo a muntar, però sabia fer-ho perfectament i, al cap d'una hora més o menys, allí estava una altra vegada: gran, negre i lleig, amb un monitor ben gros on apareixien totes les lliçons i s'hi feien les preguntes. Això tampoc no estava tan malament. El que més odiava Margie era la ranura per on havia d'introduir els deures i els exàmens. Sempre els havia de fer seguint un codi de perforació que li van fer aprendre quan tenia 6 anys i el mestre mecànic calculava la nota en un no-res.

L'inspector va somriure quan va acabar, va acaronar el cap de Margie i va dir a la mare:
-No és culpa de la xiqueta, senyora Jones. Em sembla que el sector de geografia estava programat un poc massa ràpid, de vegades passen aquestes coses. Ho he posat més lent, a la mitjana d'un nivell de 10 anys. La veritat és que el registre global del seu progrés és molt satisfactori.
I va tornar a acaronar el cap de Margie.

Margie estava decebuda. Tenia l'esperança que s'emportarien el mestre definitivament. Una vegada es van emportar el de Tommy durant quasi un mes perquè el sector d'història s'havia esborrat per complet.
-Per què algú escriuria sobre l'escola? -preguntà a Tommy.
Tommy la va mirar amb aire de superioritat.
-Perquè és un tipus d'escola distint de la nostra, bajoca; l'antic tipus d'escola que tenien fa centenars i centenars d'anys, -afegí amb altivesa i recalcà: -fa segles.
Això va ferir Margie.
-Jo no sé quin tipus d'escola tenien aleshores.
Va llegir el llibre mirant per damunt del muscle de Tommy un moment, i després va afirmar:
-Siga com siga, tenien mestre.
-I tant que tenien mestre, però no era un mestre normal. Era una persona.
-Una persona? Com podia ser mestra una persona?
-Bé, ell només explicava coses als xiquets i les xiquetes, els manava deures i els feia preguntes.
-Una persona no és prou intel·ligent.
-És clar que sí. El meu pare sap tant com el meu mestre.
-No. Un home no pot saber tant com un mestre.
-En sap quasi tant com ell, què ens hi apostem?
Margie no estava disposada a discutir-ho i contestà:
-No m'agradaria tenir a casa un home estrany que m'ensenyara.
Tommy va esclafir a riure.
-No entens res, Margie. Els mestres no vivien a la casa dels alumnes. Tenien un edifici especial on anaven els xiquets.
-I tots aprenien el mateix?
-Sí, si tenien la mateixa edat.
-Però la mare diu que un mestre s'ha d'adaptar perquè encaixe en la ment de cada xiquet o xiqueta a qui ensenya i que a cadascú se li ha d'ensenyar d'una manera diferent.
-Això és just el que no feien aleshores. Si no t'agrada, no cal que lliges el llibre.
-No he dit que no m'agrade -féu ràpidament. Ella volia llegir sobre aquelles escoles curioses.

No anaven ni per la meitat quan la mare de Margie va cridar:
-Margie, escola!
Margie va alçar la vista.
-Encara no, mare -contestà.
-Ja! -digué la senyora Jones-. I també deu ser l'hora de Tommy.
-Després de classe puc seguir llegint el llibre amb tu? -preguntà Margie a Tommy.
-Potser -respongué amb indiferència. I se'n va anar xiulant, amb el vell i polsós llibre sota el braç.
Margie va entrar a l'aula. Estava just al costat de la seua habitació i el mestre mecànic estava engegat i l'esperava. La classe era sempre a la mateixa hora, cada dia excepte dissabte i diumenge, perquè sa mare deia que les xiquetes aprenien millor si seguien un horari.
La pantalla estava encesa i digué:
-La classe d'aritmètica d'avui tractarà la suma de fraccions pròpies. Per favor, introdueix els deures d'ahir per la ranura corresponent.
Això mateix va fer Margie amb un sospir. Estava pensant en les escoles d'abans, les que hi havia quan l'avi del seu avi era un xiquet. Hi anaven tots els xiquets del barri, reien i cridaven al pati de l'escola, seien junts a classe i tornaven a casa junts al final del dia. Aprenien les mateixes coses, de manera que es podien ajudar els uns als altres amb els deures i comentar-los.
I els mestres eren persones...
El mestre mecànic va mostrar en la pantalla: “Quan sumem les fraccions ½ i ¼...”.
Margie pensava en com els devia agradar tot allò als xiquets en aquell temps. Pensava en com es divertien.

dissabte, 13 de novembre de 2010

POT SER





POT SER
El Canto del Loco


No sé si queden amics, ni si existeix l’amor,
si tu pots estar amb mi per parlar de dolor,
si existeix algú que escolti quan qui parla sóc jo
i no sentir-me sol.

Pot ser que la vida em portés fins al Sol,
pot ser que el mal et mani les hores
o que tot el teu riure guanyi la partida al dolor
pot ser que el dolent sigui avui.

Jo vaig fent els meus plans,
vaig sabent qui sóc,
vaig buscant el meu lloc,
vaig guanyant el control.

Van jugant amb ta vida
van trencant-te l’amor
van deixant- te tot sol.

Neixes i vius tot sol
Neixes i vius tot sol
Neixes i vius tot sol avui.

Allò que es pot millorar,
allò que pugui trobar,
allò que em doni l’empenta,
que m’ajudi a imaginar és allà on vull arribar,
ja no vull recordar.

Dóna temps a aquest moment,
que m’ajudi a superar,
que em doni els teus sentiments.

Pot ser que la vida em portés fins al Sol
pot ser que el mal et mani les hores
o que tot el teu riure guanyi la partida al dolor
pot ser que el dolent sigui avui.

L'HOME QUE TREBALLA FENT DE GOS





L'HOME QUE TREBALLA FENT DE GOS
Elas Amics de les Arts


MiLa Mi La Mi
L’home que treballa de fent de gos a les festes infantils
LaMi La
treu la pols de la disfressa.
MiLa Mi La Mi
Puja al seat panda atrotinat que avui quasi ni s’ha engegat
LaMi La
i no pot mai passar de quarta.
MiLa MiSi Do#m
Avui l’ha contractat una família benestant de la ciutat
La MiLa
que viu a la part alta.
MiLa MiSi Do#m
Para i fa 10 euros de benzina que no en té pas per més.
La Si
I fa un vistasso a les revistes.

MiLa Mi La Mi
L‘home que treballa fent de gos a les festes infantils
LaMi La
aparcar sempre li costa.
MiLa Mi La Mi
I amb el temps que fa que fa de gos encara es posa nerviós,
LaMi La
truca i espera resposta.
MiLa MiSi Do#m
I romp a la festa amb un pastís cantant “cumpleaños feliz”,
La MiLa
i li va d’un pèl no caure.
MiLa MiSi Do#m
Fa ninots a un globos de colors i una espasa d’Star Wars,
La Si
i un ós, i flors, i un dinosaure.

MiLa Mi La Mi
L’home que treballa fent de gos a les festes infantils
LaMi La
fa un senyal a la mestressa.
MiLa Mi La Mi
Que el convida a prendre un cafetó mentre li firma el taló
LaMi La
no troben tema de conversa.
Mi LaMi Si Do#m
Ella me l’agafa de la mà i el porta al quarto de planxar,
La MiLa
ell de lluny sent la mainada.
I fan l’amor d’una forma animal entre camises i xandalls,
mitjons, petons i americanes.
L’home que treballa fent de gos marxa com si fos famós
mentre veu arribar el pare.
L’home que treballa fent de gos els fa feliços a tots,
L’home que treballa fent de gos a les festes infantils
no sap pas què coi li passa,
gira els ulls cap al retrovisor, la dona abraça aquell senyor.

Amb l’amor ell no hi té traça.
Mitjons petons i americanes, i un ós i flors i un dinosaure.

(es va repetint)

divendres, 12 de novembre de 2010

CADA COP QUE TE'N VAS





CADA COP QUE TE'N VAS
Whiskyn's


Cada cop que te'n vas
em quedo clavat, amb un pam de nas.

Cada petó que em fas
són flors de taronja del mes de març.

Cada cop que te'n vas
naufrago dins del teu mar.

Cada cop que te'n vas,
que trobis allò que has anat a buscar.

Cada cop que ens llevem plegats
caic dins dels teus ulls i no en sé tornar.

Cada cop que te'n vas
vull creure'm que no has marxat.

Cada cop que te'n vas
el meu pis es queixa perquè et troba a faltar.
A cada pas del teu ball,
el temps s'atura al teu costat fent jocs de mans.

Cada cop que te'n vas
busco el teu perfum al nostre calaix.

Cada cop es desfan
els nusos que tu m'has anat afluixant.

Cada cop que te'n vas
ja espero quan tornaràs.

Cada cop que te'n vas
l'estómac se'm fa tan petit i el llit tan gran?
A cada pas del teu ball,
el temps s'atura al teu costat fent jocs de mans.

Cada cop que te'n vas
el meu pis es queixa perquè et troba a faltar.
A cada pas del teu ball,
el temps s'atura al teu costat fent jocs de mans.
Cada cop que te'n vas
ja penso impacient en quan tornaràs...

dijous, 11 de novembre de 2010

ROMA





ROMA
Manel


Si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys,
viuríem en un Imperi, tindríem un esclau.
I àmfores al pati plenes d’oli i vi.
I una estàtua de mabre dedicada a mi.

Si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys.
No faria olor a xampú el teu cabell daurat.
I oferiríem bous als déus, brindaríem amb soldats.
I ens despertaria un carro, pujant per l’empedrat.

I els turistes es fan fotos, on tu i jo vam esmorzar.
Són les coses bones de passar a l’eternitat.

I el guia els ensenya el mosaic del menjador.
Es retraten i passegen per la nostra habitació.

I ara un nen dibuixa a llapis a la sala del museu,
el braçalet de maragdes que t’embolicava el vel.
I un submarinista troba els nostres gots i els nostres plats.
Són les coses bones de passar a l’eternitat.

DONA ESTRANGERA



DONA ESTRANGERA
Manel

El teu avi tenia un bigoti llarg i blanc,
i el sucava en cervesa tèbia en tavernes dels Alps.
Pels matins les teves tietes baixen a banyar-se,
a una platja escenari de la Segona Guerra Mundial.

Dona estrangera,
com em veuen els teus ulls?

Ton pare destil•la prunes i les deixa fermentar,
i en fires exsoviètiques ven licor de vuitanta graus.
Al jardí la teva àvia vesteix kimono blanc,
mentre el sol vermell es pon entre les branques d'un bonsai.

Dona estrangera,
com em veuen els teus ulls?

Dona estrangera.

Mentre ballem em mullen les aigües del Rin,
entro amb un tanc rus a Berlín,
m'espanta el teu passat víking.

Mentre ens besem entre copes d'arbres gegants,
ta mare resa a déus estranys,
ton pare educa uns elefants.

Quan fem l'amor dos-cents dansaires otomans,
giren contents al meu voltant,
somriuen i piquen de mans.

I ens abracem i pujo en un tramvia groc,
passejo entre obres del Barroc,
em perdo en la Terra del Foc.


LLENÇA'T





LLENÇA'T
Lax'n'Busto


Caus a terra molt avall
creus que no te'n sortiràs,
però amb els mesos te n'adones,
que tornes a començar.
I a força de molt de caure
i de tornar-te a aixecar
veus que les coses no canvien
però ja no ets qui eres abans.
Doncs he estat ja cinc o sis
i sóc el que ara tinc,
no vull pensar en el que arribarà demà!

Llença't, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llenci,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.

I perquè els meus pensaments
que sempre viuen el present
no conjuguen altres temps que
el ja faré, el que no vaig fer.
Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà,
seré un tros de l'univers
que no noti el pas del temps.
El que faig a cada instant és
la força que em fa gran,
no vull pensar en el que arribarà demà.

Llença't, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llenci,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.

Llença't, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llençi,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.

BALLA





BALLA
Whiskyn's


No et demano seguir la veta
Ni comprendre'm si no vols
No et demano fer anar la llengua
Que ja la faig anar jo
Et dic tan sols
Que sé que ho vols
T'agrada, i ho noto.

Ara estem sols
Així que prou manies i pors.

Deixa't endur i balla
Saps que et sobren raons
Tu sent la música i balla
Que abans t'he vist moure els talons.

No m'agrada la gent estreta
Que no dóna explicacions.
Només vull que t'obris d'orelles
Que se't clavi fins al fons.
N'he conegut a molts com tu
Us agraden, ho noto.

Belluga el cul
No dissimulis més pels racons.

Deixa't endur i balla
Saps que et sobren raons
Tu sent la música i balla
Que abans t'he vist moure els talons (x3)


A VEGADES




A VEGADES (Una cançó d'amor)
Els amics de les Arts



Ho sento molt si m'adormo amb Vent del Pla, ho sento molt,
ho sento molt si deixo pèls a la dutxa, ho sento molt,
ho sento molt si trepitjo la cuina fregada, ho sento molt,
ho sento molt si tolero la brutícia, ho sento molt.

Jo et faria una cançó d'amor
però qualsevol cosa que et digués
no seria original.
Ja ho haurien dit els Beatles
en el Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band.

I a vegades els ocells fan cagarades.
I a vegades t'estimo però no m'agrada.
I a vegades penso si mai no la cagues.
I a vegades va i se'm cremen les torrades,

però això últim només de tant en tant,
només de tant en tant,
només de tant en tant,
només de tant en tant.

Ja n'aprendré de somriure a ca ta mare, ja n'aprendré,
ja n'aprendré a fer aquell plat que t'agrada, ja n'aprendré,
ja n'aprendré a canviar el paper de vàter, ja n'aprendré,
ja n'aprendré a tirar-te algún "piropo", ja n'aprendré.

Jo et faria una cançó d'amor
però qualsevol cosa que et digués (no, no)
no seria original.
Ja ho haurien dit els Beatles
en el Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band.

I a vegades els ocells fan cagarades.
I a vegades t'estimo però no m'agrada.
I a vegades penso si mai no la cagues.
I a vegades va i se'm cremen les torrades,

però això últim només de tant en tant,
només de tant en tant,
només de tant en tant,
només de tant en tant.

En una tribu apatxe,
en una tribu apatxe,
en una tribu apatxe,
en una tribu apatxe.

En una tribu apatxe, (hei, hei, hei)
en una tribu apatxe, (hei, hei, hei)
en una tribu apatxe, (hei, hei, hei)
en una tribu apatxe. (hei, hei, hei)

En una tribu apatxe,
en una tribu apatxe,
en una tribu apatxe,
en una tribu apatxe.